Tags: Caucas Nord | història | Rússia

Com veu la societat russa el Caucas Nord i la gent que hi viu, i com ha anat canviant aquesta relació en els diferents períodes de la història? Respondre a aquesta pregunta en només l’espai destinat a un article és una tasca impossible, ja que es tracta d’un tema que requereix una recerca rigorosa tant a nivell històric, cultural com social, i, a més a més, ha de venir precedida d’una etapa d’identificació i sistematització de les fonts. Ens limitarem a algunes consideracions que, per a mi, ara, resulten evidents, però que són susceptibles de ser modificades i, fins i tot, rebatudes.

El conflicte després de l'11 de setembre de 2001

Vladímir Putin va aprofitar els atemptats als EUA del 2001 per situar-se al costat de la coalició internacional contra el terrorisme i intensificar l'escalada militar a Txetxènia, argumentant estretes connexions entre els guerrillers txetxens i Al-Qaeda. Per ell, la guerra de Txetxènia representa la participació russa en aquest combat internacional.

A partir del 2001 doncs, els txetxens passen de ser "bandits" a ser "terroristes" i Putin estableix un acord tàcit amb Occident, especialment amb el govern d'EUA, per tenir via lliure per resoldre els seus problemes interns amb el "terrorisme txetxè".

La realitat de l'islam a Txetxènia, però, és una altra: els txetxens sempre han professat un islam molt tolerant i obert de tipus sufista. I no va ser fins a la primera guerra txetxena que el wahhabisme (islamisme radical) va irrompre a la república. Una part dels rebels txetxens van acceptar diners procedents de l'Aràbia Saudita i guerrers wahhabites van lluitar al costat de guerrillers txetxens com ara Bassàiev o Baraiev. Aquests foren els que perpetraren, més endavant, sagnants actes terroristes, que els separatistes no islamistes —com Maskhàdov— sempre van condemnar.


La “txetxenització” del conflicte

Havent donat per finalitzada la guerra el 2001, el govern rus vol donar l'aparença de normalitat a Txetxènia. Així, el 2003 s'organitza un referèndum d'autonomia sota l'ocupació militar i sense observadors internacionals en què un suposat 96% dels votants reconeix Txetxènia com a part de Rússia. Poc després el govern rus convoca unes eleccions presidencials en les mateixes condicions en què el candidat titella, Akhmed Kadírov, és escollit president de Txetxènia atribuint-se-li el 81% dels vots. Les organitzacions de drets humans denuncien un nou frau. Mentrestant, el govern de Maskhàdov es veu obligat a continuar treballant d’amagat a les muntanyes.

És el moment en què comença l'anomenada  “txetxenització” del conflicte: les forces que combaten els guerrillers txetxens ja no són exclusivament els soldats i els serveis secrets russos: són també les forces del nou poder txetxè prorús, els kadirovtsi.


Els principals actors del conflicte seran des d'aleshores:

- el govern de Kadírov, imposat pel Kremlin, altament corrupte i que aplica els mateixos mètodes de terror que l'exèrcit rus;

- els txetxens independentistes, amagats a les muntanyes i amb una fracció cada vegada més radicalitzada. Apareixen també grups islamistes que optaran per actes terroristes que colpejaran Rússia: la presa d'hostatges al teatre Dubrovka, a Moscou, i el segrest dels nens de l'escola de Beslan, a Ossètia, que acabaran tràgicament.

- El 2008, malgrat els repetits anuncis oficials de fi del conflicte, encara hi ha desplegats a la regió 22.000 soldats de l’exèrcit federal rus.

Mentrestant, els presidents democràtics txetxens són assassinats per l’exèrcit rus: el 2005 maten el moderat Aslan Maskhàdov. Amb ell es redueixen les possibilitats d'una sortida pacífica al conflicte. El substitueix el fins aleshores vicepresident Sadulàiev, que serà assassinat a Argun el 2006. Des d'aquest moment el president legítim de Txetxènia és Dokku Umarov.


La dictadura de Ramzan Kadírov

A la primavera de 2007, Vladímir Putin va designar Ramzan Kadírov com a nou president de Txetxènia. Fill de l’antic president txetxè Akhmat Kadírov (assassinat en un atemptat pels rebels txetxens), Ramzan s'havia convertit en l’home fort del país i un aliat fidel del Kremlin.

La realitat actual de Txetxènia és la d’un país que s’està reconstruint (ciutats ressorgides de les runes com Grozni o Xalí en són un bon exemple) que vol donar una imatge d’estabilitat. Darrere d’aquest miratge hi ha una dictadura on no es permet cap oposició política ni dissidència. Kadírov governa envoltat d'una milícia particularment sanguinària, els esmentats kadirovtsi, acusats de segrestar, torturar i assassinar civils amb tota impunitat, creant un clima de terror: “La gent té més por ara que durant la guerra. Això és com Moscou als anys trenta: la gent es delata mútuament i desapareixen persones de nit que mai no tornen. Ja ningú confia en ningú. Putin ha tingut un cop d'enginy, ha deixat que Ramzan Kadírov fes la feina bruta. Ara els txetxens s'enfronten als txetxens”. (Zaira, una txetxena entrevistada per Asne Seierstad a El ángel de Grozni, Ed. Maeva, Madrid, 2008.)