Ara en Mixa no surt de casa. Té por que es repeteixi tot plegat altra vegada. De fet ell és un noi molt de casa i de sobte, en dues setmanes, el que ha hagut de veure... La Natàlia Fedotova ja no surt de casa ni obra la porta si no és amb un ganivet a la mà. I per si de cas els militars irrompen altra vegada a casa seva, guarda una destral darrera la porta. No deixa passar ningú a l’Interior del pis. Nosaltres, fins i tot, vam parlar amb ella al replà de l’entrada, justament allà on van segrestar en Mixa el dia 29 de juliol al vespre.

Germà per germà

Aquell vespre en Mixa havia anat al cinema a veure Pirates del Carib. Va caure del vaixell de Hollywood al “ball” i va resultar que els dolents de la realitat eren molt més temibles que els de la ficció. A l’entrada de l’ascensor de casa tres persones li van dir cridant:

• Ets en Fédotov?
• Sí, sóc jo - va respondre el noi.

El van agafar d’una revolada, el van introduir en un cotxe amb matrícula de Volgograd i el van portar a la delegació d’assumptes interiors.

• I doncs, Fédotov Anton Anatolievitx, - van començar increpant-lo a la comissaria del districte, - seguiràs per molt de temps fugint de l’exèrcit?

En Mixa no tenia per què fugir: en primer lloc, encara no havia d’anar a fer el servei militar (encara no ha acabat l’escola); en segon lloc, la seva salut no li permet servir a l’exèrcit (perquè té epilèpsia amb petits brots de paràlisis) i, finalment, no es diu Anton.

“L’Anton”, va aclarir la Natàlia Fedotova, “el meu fill gran, és tres anys més gran que en Mixa. En fa dos que va anar a fer el servei militar. Al cap d’uns mesos li van anunciar, sense que ell en tingués cap coneixement, que havia firmat un contracte per servir a Txetxènia. A finals de l’estiu passat, ja a Grozni, va comprar un permís de 20 dies als oficials per un import de 41.000 rubles. A la seva divisió el van acomiadar de tal manera que l’Anton va entendre que no esperaven que tornés. Segons el relat del fill, allà el nombre de desertors és elevadíssim. Així doncs, l’Anton no va tornar després que se li acabés el permís. No s’hi va veure amb cor. Va pujar al tren que anava a Mozdok, però va baixar a una estació propera: va sentir parlar txetxè i ja va estar, els nervis el van delatar. Durant un any sencer ningú no el va reclamar i inesperadament... Enlloc d’ell van endur-se en Mixa.”

La mare, quan va saber que l’oficial havia confós els germans, va agafar el documents d’en Mixa i va dirigir-se cap a l’oficina del districte per treure a en Fédotov petit d’aquella situació. No obstant això, ni el passaport del noi ni altres documents no van fer passar la borratxera dels federals.

“A què vens a portar-nos aquests paperots?”, va dir-li el segrestador principal, en Nàzdarov Alexander Ivanovitx, capità de les tropes d’interior. “I què importen els gargots que hi ha dibuixats? L’Anton va servir a la meva divisió, què et penses, que no el conec o què? S’hi assembla!”

El sargent i el caporal que havien arribat juntament amb Nàzdarov procedents de Txetxènia alegrement assentien: “Sí, s’hi assembla!” Acte seguit els policies també van assentir. Entre germans, és clar, es poden donar alguns trets comuns del rostre. L’Anton, però, li passa un cap al Mixa, no és possible confondre’ls. Malgrat tot els militars “que coneixien bé l’Anton, el van confondre. És possible que el volguessin confondre? I amb les paraules “si vol demostrar que aquest no és l’Anton, portin’s l’Anton”, es van endur l’estudiant de 10è curs al Caucas. Com ell mateix pensa, en qualitat d’hostatge.

Tres dies a l’infern

En Mixa va arribar a Grozni al cap d’uns deu dies. Fins aquell moment el capità Nàzdarov durant gairebé una setmana el va retenir a la seva datxa a Kanatx-na –Donu. L’oficial va requisar en Fédotov un telèfon mòbil de disseny, per al qual la família encara paga un crèdit. Els ajudants del capità que vigilaven el presoner van ensenyar-li les destreses de la vida militar: l’obligaven a recargolar-se, el pegaven als ronyons, al cap. Quan en Mixa els va dir que era epilèptic, li van dir: “Et fotrem el tret de gràcia i llençarem el cos.”

En Mixa, d’altra banda, tenia els seus plans per al futur. Pensava inscriure’s a uns cursos d’operador. Per aquest motiu, després d’haver esperat que els guardes s’emborratxessin una vegada més, va trencar la finestra i va fugir. Va arribar a una oficina de correus i va demanar que avisessin la policia. Els servidors de l’ordre van mobilitzar-se de manera efectiva però... per a lliurar el fugitiu als militars. D’aquesta manera l’estudiant de Lipetsk va anar a parar a Grozni.

“Diu que és com si hagués estat a l’infern” explica la mare. “Només pensava en fugir. Vivia a la caserna on els soldats estan deixats de la mà de Déu. De quina disciplina es pot parlar! Qualsevol que no li agradés alguna cosa no dubtava en començar una baralla. Es pegaven i acabaven tots amb els caps plens de sang. En Mixa, fins avui dia, està horroritzat d’aquests “servidors de la pàtria...” Aquells que coneixien l’Anton no van dubtar en dir, de seguida, que en Mixa no se li assemblava. Els altres es limitaven a riure. Alguns d’ells el van amenaçar seriosament de tallar-li el cap amb una destral i per això tenia por de dormir. Es posava al llit vestit: durant les primeres hores van robar-li la jaqueta i tenia por de no trobar les altres pertinences l’endemà, quan es llevés perquè, aleshores, hauria de posar-se l’uniforme militar. En aquest cas ja no pots demostrar que tu ets tu. El pobre pensava que hauria de servir durant dos anys per contracte com si fos l’Anton i quedar-se a l’infern.

Malgrat tot, en Mixa no va tenir cap més remei que servir a l’exèrcit. Va anar al menjador amb la metralladora, va cantar, va dutxar-se, va ajudar als militars a instal·lar un ordinador nou. En fi, va guanyar-se el plat a taula tot i que, pel que sembla, esperaven que es guanyés també el sou com a kontraktnik (soldats que serveixen de forma voluntària i assalariada a Txetxènia). En Mixa explica que el capità Nàdzarov li va dir directament: "Tu no ens fas cap falta, però al compte d’Anton s’han acumulat 220 mil rubles durant aquest any. Si firmes tots els documents necessaris i ens dones el diners, et deixarem anar amb la mama”. “En Mixa va poder trucar el mateix dia que va arribar a Grozni”, explica la mare del segrestat, a qui se li han tornat els cabells blancs en qüestió de dues setmanes. “Va dir que estava a Txetxènia, que estava viu i que es trobava bé. Després es va posar a plorar. Llavors va agafar el telèfon algun "cap" i va proposar de fer un canvi entre els dos fills. Parlava amb un accent caucàsic molt fort. El marit va advertir al “cap” que l’FSB s’ocuparia del segrest del seu fill. L’altre li va respondre que Txetxènia tenia les seves pròpies lleis i va penjar el telèfon. Aleshores en Mixa va firmar-ho tot, fins i tot un document en què assegurava que no tenia queixes de res ni contra ningú.”

La següent vegada que en Fédotov va trucar a casa ja va ser des de Lipetsk, de Mineralnie Vodi. Per ordre del fiscal de Khankalà, el capità Nàdzarov el va portar cap a casa. El noi va ser entregat als seus pares el 14 d’agost, dues setmanes després d’haver estat segrestat.

La història continua

Un cop a casa, el noi va poder descansar i dormir. Però al matí van començar les convulsions. “El cos no li va aguantar més”, es lamenta Natàlia Aleksandrovna. Ara mateix està al llit. Últimament ja ni surt de casa. De fet, jo tampoc el deixo sortir perquè en Nàdzarov va tornar un altre cop.

A finals d’agost, el capità Nàdzarov va aparèixer altre cop a Lipetsk. Va assetjar en diverses ocasions el pis dels Fédotov, exigint que li “entreguéssin el fill”. Quin dels dos, no ho va precisar. La mare es va dirigir a la policia per buscar ajut. A comissaria, no obstant això, només li van dir en broma que li donarien una metralladora i, en una ocasió, van enviar un policia, que va quedar-se a l’entrada una horeta, va mirar com els militars renegaven i va marxar.

Ara els Fédotov ja no esperen que ningú els ajudi. Van comprar tot de ganivets per poder defensar-se i estan convençuts que segrestar avui a algú a Rússia pot fer-ho qui vulgui on vulgui. I el govern no mourà ni un dit per evitar-ho.

“El dia que van endur-se en Mixa a Txetxènia, en Nàdzarov em va pegar allà mateix, a comissaria”, suspira Natalia Fédotova, “i cap policia no va intervenir. Després d’això el cap em va fer mal durant molta estona. I una altra vegada en Nàdzarov va pegar la xicota d’en Mixa. La va bufetejar davant de casa nostra. Sort en va tenir la Nadia que va ser a temps de trucar la porta i jo vaig córrer a ajudar-la.”

Així doncs, els germans Fédotov han tingut molta sort amb el comportament de la seva mare. Si ella no hagués fet ressò del què passava a tota la regió, no se sap com podria haver acabat aquesta tèrbola història. D’altra banda, els propis Fédotov no creuen que aquesta situació s’hagi acabat.

En Nàdzarov no va tornar per casualitat, assegura la mare de la família. Possiblement, els militars no van poder retirar els diners del compte de l’Anton. Potser es van trobar amb alguna comprovació amb la que no comptaven? Potser no existeix cap ordre de recerca contra l’Anton? Si és un desertor, com és possible que durant tot aquest temps li hagin ingressat el sou al seu compte? O bé a l’Anton el van deixar escapar expressament, per poder cobrar ells aquests diners? I per què els segrestadors fins ara es passegen tan tranquils, en llibertat? Qui em garanteix, que al Mixa no el segrestaran altre cop?

Els Fédotov tenen moltes preguntes. Però ni la instància militar del districte, ni a la policia, ni a la fiscalia militar no troben cap resposta. A tot arreu se’ls treuen de sobre.

“Sobesednik”, aquest diari, sempre topa amb la mateixa reacció. Fins i tot en el a la divisió militar 3025, on van estar els dos germans:

• Totes les preguntes les heu de dirigir a la Fiscalia, ens va esbandir el cap de la secció, el coronel Aleksey Skorobogatov.

A més a més, l’Aleksei Aleksandrovitx va assegurar, que ell no va enviar una segona vegada els seus subordinats a Lipetsk, i va prometre que si l’Anton tornava a l’exèrcit de forma voluntària, el castigarien condicionalment. Com si la decisió d’aquesta qüestió fos competència de la direcció de la divisió!

En aquesta història hi ha moltes coses incomprensibles. Perquè a un soldat de lleva l’obliguen a firmar un contracte per anar com a voluntari a Txetxènia? Què passa amb els diners dels kontraktniki? Per l’ocorregut als Fédotov, la major part del sou dels soldats acaben a les butxaques dels oficials. Com és possible transportar un noi indocumentat per la força, obertament, a través de tot el país? N’hi ha molts d’aquests reclutats per la força a les divisions?

Aquestes i altres preguntes aquest diari les ha formulat al comandament de l’exèrcit de les forces del Ministeri de l’Interior i a la Fiscalia militar.

L’exèrcit de kontraktniki a Txetxènia consta d’entre 20 i 35 mil persones. La tercera part d’ells anul·len el contracte abans d’anar a la república txetxena. La quantitat de desertors és “secret militar”.

Font: Sobesednik.

Traducció: Marta T i Montse D